dilluns, 27 d’octubre de 2008

Açò,

Un bressol a dalt del cel,
que es gronxa, de llevant a ponent,
iluminant la terra magnament,
sens res a envejar al més bell estel.

Jo me l'estimo, la lluna,
perquè és gran, i rodona,
i ella m'estima, a mi,
perquè sempre és allí,
abans d'anar a dormir.

Bressolant-se entre ses estrelles,
passen els minuts, i ses hores,
i, ocultant-se en l'horitzó,
dona pas a la claror,
d'un astre rugent, com un lleó.

I radiant, ple d'alegria,
surt el sol, comença un nou dia,
on l'espurna d'esperança,
desperta l'ànima amb braó i temprança.

-. Guidor

Intentant mai dir adéu, sinó fins sempre.
intentant seguir sent meu, i teu,
dic a reveure.


Cap comentari: