dimarts, 28 d’octubre de 2008

No ho sé.

La pluja estova mon cor,
la meua ànima s'enfosca,
quan un núvol l'envolta,
la rodeja i l'apreta fort.

El fred penetra els meus ossos,
gelant-se, trecant-se a trossos,
mentre que la pluja esborra,
el record d'aquella mossa.

Sols sé que em queda l'esperança,
mai perduda, sempre agafant-se,
en els valors més arrelats,
en els sentiments més insospitats.

Perquè ella és, l'esperança,
la que guia mon cor,
i el guia cap a la bonança,
amb pau, braó, i amor.

-. L'au Magne

De vegades ens espanta,
d'altres, ens fa enfollir,
però és el que ens aguanta,
i el que realment ens fa sentir.
Sentir que sóm vius i plens, i açò ens encanta.


Cap comentari: