dijous, 23 de desembre de 2010

PROU

Jo sóc Català; la meva llengua és, per tant, la catalana.
He nascut en una terra que m’estimo; i no me l’estimo perquè sigui millor o pitjor que les terres veïnes. Simplement me l’estimo perquè és el lloc on he crescut. És el lloc on m’he fet persona, on he rebut tot tipus d’experiències. Algunes de bones, que em deixen records que espero no oblidar mai, i d’altres de més dolentes que, a part d’ensenyar-me més coses de la vida, m’ajuden a valorar més bé les bones, per senzilles que siguin.

Concloent doncs que jo sóc català, i sense apreciar res de dolent en aquesta conclusió, em costa d’entendre que hi hagi gent que no em comprengui o, més greu encara, que no em vulgui comprendre. La meva curta vida m’ha ensenyat que s’ha de ser liberal i permissiu si es vol arribar a bon port, i penso que l’arrel d’això radica en la vella frase que diu “viu i deixa viure”. Però tampoc sóc tant estúpid, ignorant, o innocent com per obviar que hi ha obligacions que són necessàries. L’educació n’és una; unes lleis que ens ajudin a la convivència, una altra. I possiblement n’hi hagi més, i segons l’època i el nivell cultural de la població podran anar variant. Però a part de tot això, em corseca el cor i em trenca l’ànima que hi hagi lleis i persones que legislin atemptant directa i intencionadament contra la cultura i el coneixement. Em dol més encara que hi hagi pares que no vulguin que els seus fills parlin en català. Quan aprendran certes persones que en aprendre llengües no hi ha cap mal?

De totes maneres, si algú vol viure només en castellà, la solució és fàcil:
Marxar a Castella.
Perquè hem de ser pragmàtics; no tenim recursos per doblar les aules i els professors (i fer-ne unes amb llengua vehicular catalana i d’altres amb la castellana). I, de la mateixa manera que Dinamarca protegeix el Danès davant la potència global de l’anglès, a Catalunya ho hem de fer amb el Català. Perquè si no fem valer aquestes obligacions necessàries dins del marc de la llibertat acabarem dividint al poble. No podrem comprendre’ns entre nosaltres, o acabaran per no comprendre aquells que parlen català. Ningú més que nosaltres. I si volem conviure, ens haurem d’entendre.

Però amb tot això se’m planteja una altra pregunta:
Per quins set sous aquesta gent es queixa per la llengua vehicular amb la que estudien, cosa fàcilment solucionable cardant el camp, i no es queixen en canvi per la quantitat vergonyosa de barracons que hi ha? Bé, coses d’Espanya.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Tot i que tens raó, et posaria un 7 :)