diumenge, 27 de febrer de 2011

Por de la fosca

La fosca de la nit. La negror insondable. La immensitat del cel.
Mirem amunt i pràcticament no veiem res. Només la lluna, i poca cosa més.
Ens sentim sols; abandonats.

Realment el cel de nit és preciós; bé, podria ser-ho.
Com més estona te'l mires, més estrelles hi trobes...
Excepte si vius a la puta àrea metropolitana, on la llum de la ciutat produida per quatre subnormals que no poden dormir i desconeixen de l'existència de pastilletes com els trankimazins embruta el cel i ens impedeix i prohibeix als nens com jo d'observar la bellesa pura del firmament, ara amagada en la fosca lluïssor de les grans urbs. Ens priva de conèixer amb la nostra pròpia percepció que fins i tot en la més àmplia de les obscuritats hi corre la llum. Que inevitablement i a pesar de tot, sempre corre l'esperança.

És per aquest motiu, perquè vull que corri l'esperança, que tornin a brillar les estrelles, i tota aquesta merda neoromanticista (i no pas per cap altra cosa), que em veig obligat (a contracor) a seguir els ecologistes jipis (que si coneixen de l'existència dels trankimazins, els molt espabilats) i a la genial sublimitat del Govern español en un esforç suprem dirigit al retrocés humà, tecnològic, cultural i intel·lectual per sol·lucionar el planeta a cops d'espelma i bicicleta.

PS: A la vegada tota aquesta llum de merda descol·loca els extraterrestres i els meus amics de Venus, però això ja és una altra història...

Cap comentari: